Div03292024

Darrera actualitzacióDij, 29 febrer 2024 11am

Back Estàs aquí:Inicio Serie 'Horizontes' Débora Zurro, arqueòloga: "Les històries que s'han construït fins al moment sobre la humanitat no són sobre la humanitat"

Débora Zurro, arqueòloga: "Les històries que s'han construït fins al moment sobre la humanitat no són sobre la humanitat"

Débora Zurro és arqueòloga i investigadora de la Institució Milà i Fontanals del CSIC (IMF-CSIC). La seva és una investigació centrada en les restes vegetals procedents de jaciments arqueològics, una especialitat de l'arqueologia coneguda com arqueobotànica.

Débora Zurro durant l'entrevista a l'Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC)Un dels motius pels quals treballa en aquesta especialització és per la seva recurrent associació a l'esfera de treball femenina, àrea en la qual desenvolupa part del seu treball. “L'arqueologia de les dones, l'arqueologia de gènere i l'arqueologia feminista no són sinònims exactes”, puntualitza l'arqueòloga, “ja que parteixen de posicionaments teòrics diferents”. No obstant això, totes elles comparteixen dues característiques importants: d'una banda, estan centrades en la figura de la dona en la prehistòria; i de l'altra, totes han criticat el mètode pel qual es genera coneixement. “Han posat de manifest que una part no s'estava tenint en compte”, afirma Zurro.

Les històries que s'han construït fins al moment sobre la humanitat “no són sobre la humanitat", diu Zurro, “sinó únicament sobre els homes”. “Jo no crec que la majoria de la gent sigui conscient de fins a quin punt la generació de coneixement té un biaix androcèntric”, opina Zurro, “i les implicacions que això té en relació a com veiem el món”.

Aquest biaix androcèntric existeix fins i tot a nivell mèdic, assenyala, i fins fa poc no hem sabut que en un infart les dones tenen símptomes diferents dels homes, o que la majoria de malalties mentals estan diagnosticades sobre homes. Aquest biaix no només s'oblitera part de la realitat i invisibilitza a les dones, sinó que és incorrecte científicament, perquè explica el tot per una part. “Van haver de incorporar les dones a l'acadèmia perquè algú digués: «això no pot estar bé»”, comenta Zurro.

La crítica de l'arqueologia de gènere ha posat de manifest que les nostres visions sobre el passat estan esbiaixades i dirigides

La crítica de l'arqueologia de gènere ha posat de manifest que les nostres visions sobre el passat estan esbiaixades i dirigides. Aquesta mirada dirigida, explica Zurro, “és fruit de la inèrcia històrica”, que fa que mirem les coses d'una determinada manera. Afirma la investigadora que tendim a “retroprojectar” al passat les nostres visions actuals del que és un home i el que és una dona i, en conseqüència, la investigació es dirigeix a confirmar o reproduir aquests mateixos plantejaments binaris sense qüestionar-los.

Un exemple són les representacions d'art rupestre. L'arqueòloga explica que sempre surten homes pintant les figures, perquè s'assumeix que són ells els que tenen la capacitat de generar simbolisme. “En realitat no sabem qui ho feia”, continua Zurro, “per què es decideix dibuixar això i no adolescents, dones o homes grans?”. Aquesta simple crítica, diu Zurro, “fa reaccionar”, i “contribueix a la creació de societats més igualitàries”.

Certes idees estereotipades sobre els homes i les dones de la Prehistòria encara estan en l'imaginari col·lectiu, afirma Zurro. En un context de molta discussió “sobre què és innat i què és cultural a les persones”, la investigadora ressalta l'exemple de l'arquetip viril, que de vegades es fa servir per justificar certs comportaments violents d'alguns homes sota el pretext que “al cap ia la fi, tot home porta un caçador dins”. També es poden sentir afirmacions del tipus “les dones són maternals perquè es quedaven a les coves tenint cura del nadó”, diu Zurro, “però desconeixem qui s'ocupava de les cures, encara que podem hipotetitzar sobre això”, afirma.

Per allunyar-nos d'aquesta mirada dirigida, l'important és determinar què és crucial en cada investigació en concret, depenent de les preguntes que cada investigador tingui. L'investigador ha de plantejar-se els següents interrogants: “què pregunto a què?” i també “per saber quina cosa?”.

Per a preguntes sobre la prehistòria que generen narratives generals, diu Zurro, no es pot prendre una part com a explicativa del tot. “He de tenir una visió global i holística de les societats, i això implica moltes coses”, continua la investigadora. L'arqueologia de gènere posa de manifest que les societats van ser i poden ser de moltes maneres. “L'ordre de coses que tenim avui no és definitiu en res, les societats canvien, i poden canviar com vulguem també”, diu Zurro, “i això obre possibilitats”.

Les disciplines científiques també tenen una inèrcia molt forta, explica la investigadora. “El fet que s'hagi estudiat molt la fauna vol dir que hi ha molts experts en fauna gran. Si tu ets un estudiant que vols formar-te, per exemple, en anàlisi de peixos, no hi ha tanta gent a qui recórrer; no hi ha col·leccions de referència”. Tot i aquesta forta inèrcia en les disciplines, “les coses han canviat molt”, afirma la investigadora, i explica que actualment molts arqueòlegs i arqueòlogues es dediquen a la arqueobotànica i a altres tipus específics de fauna com aus i peixos. Pel que fa als rols de dones i homes, aquests canvis també han arribat a l'imaginari col·lectiu i a la ficció, amb pel·lícules d'animació com “Brave” que combaten idees estereotipades del passat. “Jo sóc optimista. Si no, no faria això”, conclou.

Més: Perfiles de Ciencia - Débora Zurro

Paula Talero Álvarez & Sabela Rey Cao / Delegación del CSIC en Catalunya