R+D CSIC

Obtenir productes farmacològics de les paparres

Investigadors de l'Instituto de Recursos Naturales y Agrobiologia de Salamanca (IRNASA) han obtingut un mètode per detectar la paparra tova O. moubata. També estudien la saliva d'aquesta i altres paparres com a font de molècules d'interès farmacològic.

Les paparres toves tenen una característica peculiar: un cop s'han adherit a l'animal, s'alimenten de la sang de l'hoste en menys d'una hora; després, es desprenen i tornen al seu cau. Aquesta rapidesa per alimentar-se fa que sigui molt difícil detectar-les i saber, per exemple, si els animals d'una granja corren el risc de patir una infecció transmesa per les paparres. Al contrari, les paparres dures, les que normalment es detecten en els gossos i animals de granja, triguen dies a alimentar-se, i és fàcil observar-les sobre els animals parasitats.

Un equip d'investigació de l'Instituto de Recurses Naturales y Agrobiologia de Salamanca (IRNASA) del CSIC ha desenvolupat un mètode per detectar la presència de la paparra tova Ornithodoros moubata, que transmet la Pesta porcina africana (PPA) als porcs. Ho han aconseguit gràcies a un antigen de la saliva de la paparra, la proteïna TSGP1, identificat pels mateixos investigadors.

O. moubata pica principalment als senglars verrucosos africans (facoceros), als porcs domèstics i, si està en l'entorn domèstic, a les persones. A les persones els pot transmetre Borrelia duttoni, el bacteri causant de la febre recurrent africana.

Quan la paparra pica l'hoste, inocula una complexa barreja de proteïnes salivals, les quals són reconegudes com a estranyes pel cos d'aquest hoste, que sintetitza anticossos enfront d'elles. "Hem vist que aquests anticossos romanen en nivells detectables en la sang fins a 3 mesos com a mínim, potser més" explica Ricardo Pérez, l'investigador principal del projecte. Això dóna una finestra temporal prou àmplia per plantejar una estratègia de diagnòstic i prevenció.

Avaluar riscos i prevenir la pesta porcina africana

El mètode desenvolupat pels científics es basa en la detecció d'anticossos enfront de la proteïna de la paparra TSGP1. El mètode pot ajudar a localitzar les poblacions de la paparra i, sobretot, a obtenir un mapa epidemiològic de risc de la Pesta porcina africana. Tal com explica Ricardo Pérez, se sap que O. moubata està molt estesa en el centre, sud i est d'Àfrica i a Madagascar però "es desconeix la seva distribució detallada".

A Espanya, el reservori i vector del virus de la pesta porcina africana és una altra paparra tova, Ornithodoros erraticus. Aquesta malaltia va causar danys quantiosos a Espanya entre els anys 60 i 80, i va quedar eradicada en la dècada dels 90 gràcies a un programa de prevenció i control de la malaltia que incloïa la localització de les granges colonitzades per O. erraticus i l'aplicació en les mateixes de mesures addicionals per evitar contactes porc-paparra.

La localització de les granges infestades es va dur a terme per serologia usant amb antigen un extracte de les glàndules salivals de la paparra. Des de llavors, els científics han utilitzat l'extracte de Ornitodorus erraticus en estudis de localització d'una altra paparra filogenèticament propera, Ornithodoros sonrai, que és el principal reservori i vector del virus de la pesta porcina africana a l'oest africà. En concret, aquest estudi es va realitzar l'any 2009 a Senegal i els seus resultats seran publicats pròximament.

"Són tan similars filogenèticament", explica Ricardo Perez, "que vam poder utilitzar l'extracte salival d'O.erraticus per detectar anticossos anti-O. sonrai", apunta Ricardo Pérez. Aquest tipus de detecció creuada és menys específic, ja que el que es detecta és la presència d'anticossos contra tot el paquet d'antígens de l'extracte de la paparra, així que pot donar falsos positius. No obstant això, és una estratègia útil quan les paparres són prou semblants des d'un punt de vista antigènic.

Fàrmacs i vacunes de la paparra

Encara que no ho sembli, la saliva de les paparres és una font potencial de valuoses molècules amb activitat farmacològica. D'una altra forma, les paparres no podrien sobreviure.

Tal com Ricardo Pérez explica, "quan una paparra pica, el cos de l'hoste posa en marxa una sèrie de respostes defensives (inflamatòries, immunitàries i hemostàtiques), encaminades a evitar la pèrdua de sang i a combatre possibles infeccions. En conseqüència, per poder alimentar-se, la paparra ha de contrarestar aquestes reaccions defensives. Per això ha dotat al seu saliva de molècules antiinflamatòries, immunosupressores i antihemostáticas que inocula al hoste durant la picada per prendre tota la sang que necessita i, a més, passar desapercebuda.

Els investigadors estan realitzant estudis proteòmics i genòmics per identificar aquestes molècules d'interès farmacològic. També, si s'entén de quina manera la paparra "desactiva" les respostes defensives de l'organisme hoste, podrien desenvolupar vacunes anti-paparra.

Contacte:

Juan P. Duque
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
Delegación del CSIC en Castilla y León
Vicepresidencia Adjunta
de Transferencia de Conocimiento
Tel: 983 37 84 22

• Anterior
• Següent