Una combinació de pèptids i antibiòtics podria ser clau per eliminar el paràsit que provoca la leishmaniosi evitant la toxicitat per a les persones i animals dels fàrmacs actuals. Una investigació amb participació del CSIC ha desenvolupat una estratègia que obre les portes a una nova teràpia més efectiva contra la malaltia.
Promastigotes del paràsit Leishmania donovani observats mitjançant microscopia confocal (UAB)La leishmaniosi és una malaltia causada pel protozou Leishmània i es transmet per la mosca de la sorra. Encara que als països rics afecta principalment els gossos, en d’altres països té un gran impacte sobre la salut humana, causant des d’úlceres fins a afectacions de la medul·la òssia, del fetge o de la melsa, que poden resultar fatals. L’OMS estima que actualment més d’un bilió de persones viuen en àrees endèmiques per a la leishmaniosi i que el nombre de nous casos és superior a un milió per any. Hi ha, per tant, una necessitat urgent de trobar noves alternatives, eficients i selectives, per al tractament de la leishmaniosi que redueixin els efectes secundaris adversos dels fàrmacs existents, com la paromomicina i la miltefosina.
Un treball amb participació de el CSIC, i liderat per la UAB, ha trobat una nova estratègia anti-Leishmania. El treball està liderat per les professores Rosa Maria Ortuño i Ona Illa, del Departament de Química de la UAB; i compta amb la participació de Luis Rivas del Centre d'Investigacions Biològiques Margarita Salas del CSIC; de Míriam Royo, de l'Institut de Química Avançada de Cataluya del CSIC; de Jean-Didier Maréchal, de mateix Departament de la UAB; i Carme Nogués, del Departament de Biologia Cel·lular, Fisiologia i Immunologia de la UAB.
Les activitats realitzades han consistit en la preparació i avaluació biològica de nous pèptids de penetració cel·lular (PPC) que, conjugats a un antibiòtic, serveixen com a vehicle o vector per permetre al fàrmac travessar la membrana cel·lular del paràsit per a ser alliberat al seu interior causant-li la mort. El resultat és una major efectivitat al mateix temps que es requereixen menys dosis inferiors a la dels fàrmacs subministrats per via oral. A més, els PPC sintetitzats no són tòxics per a les cèl·lules dels mamífers però si que ho són per a Leishmania. “Tot i que la idea d’utilitzar PCC en el tractament de la leishmaniosi no és inèdita, la rellevància del treball radica en l’elevada capacitat de penetració cel·lular i la selectivitat (cél·lules de mamífers enfront del paràsit) dels nous pèptids sintetitzats i estudiats”, explica Rosa Maria Ortuño.
En concret, en aquest treball s’ha investigat pèptids constituïts per aminoàcids no proteics que s’han conjugat covalentment a doxorubicina (Dox), un fàrmac també utilitzat en la teràpia del càncer. Mentre Dox en la seva forma lliure no té cap activitat quan s’incuba amb Leishmania perquè no es capaç de penetrar al seu interior, els conjugats Dox-PPC han mostrat toxicitat a concentracions molt baixes. La capacitat de penetració cel·lular ha estat racionalitzada mitjançant estudis de modelització molecular. Els resultats són molt prometedors. “Encara queda molt per investigar abans de pensar en nous fàrmacs, però ara estem una mica més a prop d’aconseguir-ho”, conclou Ortuño.
Article de referència:
Ona Illa et al., Chiral Cyclobutane-Containing Cell-Penetrating Peptides as Selective Vectors for Anti-Leishmania Drug Delivery Systems. International Journal of Molecular Sciences. 2020, 21, 7502; doi:10.3390/ijms21207502