Dim09282021

Darrera actualitzacióDij, 12 Ago 2021 11am

Back Estàs aquí:Inicio Medi Ambient Laboratorios Desenvolupen un mètode que detecta els nanoplástics i la seva composició en aigua a partir d’una sola mostra

Desenvolupen un mètode que detecta els nanoplástics i la seva composició en aigua a partir d’una sola mostra

Científics de l'IDAEA -CSIC han desenvolupat el primer mètode que permet fer un doble cribratge per detectar, en una única mostra, la presència de sis polímers i 29 additius, i l'han validat en un projecte al Delta de l'Ebre, tant en aigua dolça com salada. Ara treballen per aplicar-lo a altres mostres ambientals i humanes.

Avaluar l'impacte dels micro i nanoplástics en el medi ambient de forma integral requereix de mètodes per detectar no només la concentració d'aquestes partícules sinó la seva composició. Els mètodes disponibles actualment tenen limitacions, ja que o bé només detecten partícules d'un rang limitat de mesures, o bé detecten les partícules però no la composició.

En els laboratoris de l'Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l'Aigua (IDAEA-CSIC) els científics treballen en el desenvolupament de metodologies per analitzar en mostres ambientals el contingut de partícules de plàstic molt petites, de poques micres a nanòmetres.

Efectes adversos en la salut humana i ambiental

"Ens centrem en partícules d’aquestes mides perquè des del punt de vista ambiental tenen efectes molt adversos: como que tenen dimensions similars a el fitoplàncton i zooplàncton i colors cridaners, els peixos les confonen i se les mengen", explica Marinella Farré, científica de l'IDAEA-CSIC. "I encara que els peixos no poden digerir-les, les partícules són tan diminutes que, un cop ingerides, es poden traslladar a diferents parts de l'organisme de l'animal, amb les conseqüències per a la salut ambiental i humana que això suposa".

El problema no és només les partícules sinó també els additius i els contaminants i patògens que poden transportar. Els additius són compostos químics afegits als plàstics per dotar-los de propietats com flexibilitat, menor inflamabilitat o major resistència a la intempèrie (retardants de flama o ftalats són exemples d'aquestes substàncies). A mesura que les partícules es van trencant, la seva superfície exposada és més gran, de manera que també ho és la quantitat substàncies que desprenen per a una mateixa quantitat de plàstic. D'altra banda, hi ha patògens i paràsits que s'adhereixen a la superfície de les partícules, de manera que poden infectar els animals que les ingereixin.

El doble procediment de cribratge que han desenvolupat permet detectar de forma paral·lela la presència de polímers i additius plàstics.

Els científics de l'IDAEA han desenvolupat una metodologia que permet determinar tant la presència de partícules de poques micres a nanòmetres com la composició de polímers solubles en solvents orgànics (la majoria dels plàstics d'ús comú, de fet), com els seus additius.

Es compon d'un pas de ultrafiltració seguit d'extracció assistida per ultrasons, seguit per anàlisi per cromatografia de líquids acoblat a espectrometria de masses d'alta resolució. En les primeres proves van obtenir límits de detecció molt bons, amb una massa mínima detectable de 2 picograms. "Això suposa un nivell de sensibilitat molt elevat que el fan útil per detectar nanopartícules de plàstic en mostres ambientals, d'aliments i en teixits", aclareix Marinella Farré, científica del IDAEA-CSIC que ha liderat aquest treball, presentat a la recent jornada PLASTICS’2020.

Aplicat en el Delta de l'Ebre

El mètode ha estat desenvolupat i validat en una prova pilot al Delta de l'Ebre i al Mar Menor, en el marc de el projecte PLASMED. Les zones seleccionades són de interès per la confluència de turisme, nuclis urbans, aqüicultura, agricultura i indústria... El doble procediment de cribratge que han desenvolupat permet detectar de forma paral·lela la presència de polímers i additius plàstics. Per exemple, a la zona de delta del riu Ebre s'han detectat i quantificat per una banda sis polímers i la presència de 29 additius per una altra. Les mostres es van prendre en 16 punts: vuit d'ells en l'últim tram del riu i la seva desembocadura, i vuit en les badies confrontants.

Els plàstics trobats en major quantitat i major nombre de mostres van ser el prolipropilè i el polietilè, trobats en concentracions de fins a 7000 nanograms per litre d'aigua en alguns llocs. Es tracta de valors molt elevats, molt superiors a contaminants orgànics regulats. Altres polímers detectats van ser polibutadiè, polietilè tereftalat i, sobretot, polisiloxans, aquests últims presents en totes les mostres.

Els additius trobats més freqüentment van ser l'àcid valèric, els benzotriazols (usats per a la conservació enfront de la degradació ultraviolada), i alguns ftalats, presents en el 67% de les mostres. Com a dada cridanera, explica la investigadora, "el Bisphenol-A va ser detectat en només el 22% de les mostres, el que reflecteix la limitació en el seu ús".

En algunes zones poc afectades per la urbanització, l'agricultura o la indústria, no es van trobar en les mostres ni polímers ni additius.

Aquest mètode pot ser d'interès en un futur proper per avaluar l'impacte de la contaminació per plàstics tant en el medi ambient com en la salut humana. Aquesta és una investigació molt puntera perquè amb prou feines hi ha dades sobre l'impacte de les partícules de plàstic de mides més petites, tot i ser les que poden tenir més efectes adversos. Els científics estan treballant per aplicar-lo a altres mostres ambientals i humanes.

Web del grup de recerca:

Water, Environmental and Food Chemistry (ENFOCHEM)